Els pares de l’Óscar han estat citats per parlar amb la directora del centre educatiu on cursa l’ESO. Sembla que han enxampat al noi, juntament amb altres companys, fumant marihuana durant l’esbarjo. Després de rebre la notícia, els pares de l’Óscar se senten decebuts i enfadats, però sobretot desorientats. Com poden parlar del tema amb el seu fill?

L’Óscar és un adolescent que, com molts altres, ha tingut un primer contacte amb les drogues, sabent per endavant que poden perjudicar-lo. Però la joventut comporta precisament això, desafiar i rebel·lar-se contra les advertències dels adults i acostar-se a noves experiències. Aquest noi no és una excepció en aquest sentit, la curiositat ha pogut amb ell, i aquest és un moment crucial per parlar sobre les drogues.

Les drogues com l’alcohol, el tabac o el cànnabis estan més a prop dels adolescents del que pensem. Són de fàcil accés i, fins a cert punt, són acceptades socialment. Sovint, el seu consum no és més que una manera de demostrar que ja no són nens, encara que també són una via de transgressió per desinhibir-se o identificar-se amb el grup. Lamentablement, el consum generalitzat d’aquestes substàncies sol crear en els joves la falsa percepció que és una cosa normal i que no comporta riscos, quan veritablement no és així.

Com els parlem de drogues a casa?

El més important és trobar un to senzill, raonable i directe, que sigui útil i efectiu per alertar dels riscos de les drogues. La millor manera és tenir un coneixement real de les mateixes, estar convençut de les seves conseqüències negatives i demostrar-ho amb l’exemple personal “.

Sentir-se estimats i escoltats els ajuda a decidir amb criteri

L’estratègia de la por no és eficaç a llarg termini i, a més, acaba tornant-se contra els pares. Apostar per transmetre valors i coneixement resulta el més aconsellable en aquests casos. I, després de la informació, arriba el moment dels recursos emocionals. “Eduqueu als nens i no serà necessari castigar als homes”, deia Pitàgores. I educar en aquest aspecte consisteix a ensenyar-los a dir NO. Cal dir que el millor és ser honest amb ell mateix i acceptar-se tal com són. Si pel camí es comet un error, o dos, és millor parlar-ho, que amagar-ho.

Tornant a l’Óscar, ell i els seus pares han mantingut una llarga conversa sobre els fets. Els pares s’han mostrat serens i tranquils i li han deixat que s’expliqui, sense coartar, generant un clima de confiança. Finalment, han acordat deixar que sigui ell qui decideixi.

– “Mira, Óscar” -li han dit-, a partir d’ara pots fumar o no fumar. Sabem que si decideixes fer-ho potser et sents més i més important. Però si decideixes no fer-ho, et sentiràs encara més important !, la decisió és només teva. Però les conseqüències de fer-ho, a partir d’ara, també ho seran. ”

Deixar que recaigui en el noi la responsabilitat de la decisió, en comptes de prohibir, sembla un argument arriscat, però d’aquesta manera l’Óscar no podrà inculpar dels seus actes als seus pares. Fumar marihuana o no fer-ho és ara la seva responsabilitat. L’Óscar se sent desarmat i mira els seus pares, que esperen una resposta. Quina serà la seva resposta?

La Fundació SHE aposta per promoure l’actitud crítica i la presa de decisions en els seus programes d’intervenció adreçats a joves i adolescents.

Fonts i més informació a:

La cuina de la salut (Planeta)

Imatge: Unsplash