Algú va dir que tenir un fill no et converteix en pare, de la mateixa manera que tenir un piano no el converteix en pianista. Ser pare és també un aprenentatge que de vegades no resulta fàcil. Els nostres fills creixen, observen, dedueixen i creen la seva personalitat, el seu propi món, en el qual no sempre ens permeten entrar. Saber què passa pel seu cap, arribar a enteses i acords positius és qüestió de comunicació.
En general, ens falta temps per parlar amb els nostres fills o, millor dit, no li dediquem el temps ni l’interès que mereix. Sobren pretextos quan la comunicació és inexistent: el treball fora o dins de casa, el cansament, la falta de trobar el moment adequat, la dedicació a altres “ocupacions” com veure la televisió o fer servir l’ordinador o bé simplement la manca d’habilitats comunicatives , és a dir, el “no sé com parlar perquè m’entengui”. Excuses a part, el cert és que tots els nens i nenes de qualsevol edat necessiten comunicar-se amb els seus pares. No oblidem que la família és el seu punt de referència pel que fa a valors i un lloc segur on poder admetre errors i superar frustracions.
És més efectiu dialogar que sermonejar.
Una cosa que sembla tan obvi com escoltar quan ens parlen no és tan comú entre pares i fills. Alguns pares converteixen el diàleg en un monòleg: exposen les seves raons i donen opinions, sense escoltar els seus fills ni donar-los possibilitat de rèplica. Els nois, quan se n’ adonen, acaben per perdre la motivació, desconnecten o s’escapen amb evasives. És bàsic respectar els silencis i donar temps a l’altre a entendre el que s’ha dit i interpretar el que s’ha volgut dir. Aquesta és una situació que es dóna sovint, sobretot entre els joves adolescents: els pares adopten una actitud inquisidora sobre els arguments dels fills, creient que un discurs acabarà per convèncer-los. I això no acostuma a funcionar.
Els nens tenen més necessitat de models que de crítiques. No ens preocupem tant perquè no escoltin i preocupem-nos més perquè ens observin.
Compte amb enviar missatges contradictoris, ho capten tot.
Cal procurar que el que es diu sigui coherent amb la forma de dir-ho. Si amb la mirada, la postura o els gestos s’està enviant un missatge contradictori que dicten les paraules, es genera desconfiança. Així, si el nen ha fet alguna cosa malament sense voler i el pare li diu, aparentment en pla conciliador: “ja sé que no ho has fet expressament i no estic enfadat, però has d’anar amb més cura”, però ho fa arrufant el nas i en un to sec i tallant, segur que el seu fill no el creurà.
Alguns consells per millorar la comunicació entre pares i fills són:
- Escolta al teu fill en el moment que ho necessiti i no posposis les seves confidències. Respon els dubtes que li sorgeixin i intenta buscar respostes al seu nivell.
- Escolta atentament i mira’l als ulls. Demostra a través de la teva actitud que li prestes atenció i t’interesses per la seva vida: els seus amics, les seves classes, els seus anhels i preocupacions.
- Fes un esforç per posar-te al seu nivell. Ser empàtic no significa ser tou ni massa tolerant.
- Comparteix aficions amb ell. Els moments distesos són els més propicis per a la conversa. Aprofita l’hora de sopar, al voltant de la taula, o l’esmorzar del cap de setmana.
- La comunicació és recíproca, sigues comunicatiu tu també. Mostra-li les teves opinions i els teus sentiments. Si aconsegueixes crear un clima de complicitat serà més fàcil que s’obri a tu.
Comunicar-nos amb els nostres fills crea un vincle afectiu que ens uneix a ells per sobre de la relació consanguínia i que, a més, pot ser la clau per prevenir molts problemes futurs. No obstant això, no és una proximitat que s’aconsegueix d’un dia per l’altre, sinó que cal començar a dialogar, a parlar, a comunicar, quan encara són petits. Afortunadament, recorda que mai és tard per començar …
Fonts i més informació:
Associació Espanyola de Pediatria http://www.aeped.es ; María Luisa Ferrerós (psicòloga infantil)
